Aigua

Descripció

Data de creació

07.09.2000

Coordinador

Àngel Ferrer i Mora

Objectius

L’AIGUA: UN RECURS QUE HEM FET ESCÀS

L’aigua és un recurs que es manté en volums sensiblement constants a escala planetària. Ni es crea ni es destrueix, tot i que pot variar de forma considerable els seus nivells de qualitat i, per tant, la facultat que tenen els organismes de poder-la utilitzar. Aquest factor, unit a una irregular distribució i a l’augment del consum, fa que hom la consideri un recurs escàs.

En una concepció mal entesa de l’ús i la gestió de l’aigua, les necessitats creixents s’han tendit a complaure mitjançant la captació de recursos progressivament més llunyans amb la construcció de costoses infraestructures. Satisfer la demanda a fi i efecte de no aturar l’activitat és encara en molts de casos l’únic precepte que hom aplica. La tecnologia permet, no obstant, enfocs molt diferents orientats a l’estalvi i al reaprofitament. D’altra banda, les conseqüències que es deriven d’aquest ús, només ponderades en nivells de pol·lució, troben un remei ben agradós en les modernes estacions depuradores que retornen al medi i sense massa greuges -almenys així ho pensem- l’aigua utilitzada.

LA GESTIÓ ECOSISTÈMICA DEL RECURS

L’aplicació efectiva dels principis de la sostenibilitat en el cas de l’aigua comporta però la necessitat de mantenir la qualitat -no només- i la quantitat del recurs al llarg del temps i de l’espai. I això vol dir, en molts de casos, que el volum que es deriva per a usos antròpics per l’interior de quilòmetres de canonades es manlleva dels ecosistemes als quals també els cal per a la permanència de les espècies. La facultat d’extraure aigua del medi hauria de trobar el seu topall en la determinació d’uns cabals mínims que permetessin la sostenibilitat de les comunitats naturals, tant dels sistemes pròpiament aquàtics i de ribera com de les biocenosis terrestres que també en depenen.

Les infraestructures i instal·lacions que hom construeix per a transport i emmagatzematge d’aigua –embassaments, canals, ... – tenen sovint uns impactes molt significatius damunt l’entorn. Les captacions que es fan del medi, a l’ensems, eixuguen els nostres rius i els aqüífers dels quals es nodreixen, empobrint la vida –quant no anihilant– de manera considerable. Les plantes depuradores, si de veritat ajusten el seu funcionament atesos els variats afluents que acostumen a rebre, aboquen aigües mai prou netes en migrats cabals que fan difícil la correcta dilució i el ressorgiment de les comunitats naturals primigènies.

La sostenibilitat, doncs, en allò que fa als aspectes hidrològics, ha d’integrar ineludiblement la gestió ecosistèmica del recurs, fet que cal que es tradueixi en una racionalització del consum i el considerar les comunitats naturals a l’hora de planificar-ne el seu ús.